LA NIT DE LA ROSA

Fa uns dies, una nit qualsevol, el jove monitor de la piscina i la guapa dependenta del nou centre comercial se’n van anar al llit. A ell les coses li van bé, té l’autoestima molt alta i ara té ganes de menjar-se el mon. Ella està bona, i ho sap, i també té ganes de menjar-se el mon. I s'han escollit mútuament per menjar-se.
El funcionari de l'ajuntament i la noia de la cafeteria del davant, que ha agafat la feina sense voler-la però que necessita els diners, també van acabar al llit. Feia dies que es buscaven. Fins que es van trobar.

Però aquestes històries no son la meva i ja us les explicaré. Quan començava aquella nit, ni jo ni la Rosa, acabats de conèixer, acabats de separar-nos, sabíem que acabaríem al llit fotent un clau.

Potser teníem unes expectatives dipositades en la nit, o potser no en teníem cap intenció, però la nit ens va impulsar, sense saber com, en aquella direcció. Les cerveses i tot el vi que vem acabar empassant-nos també va tenir part de la culpa, per que no dir-ho, en el creixement d’aquell desig tant sobtat com fugisser. L’endemà érem l’un al costat de l’altre, al meu pis, al meu llit, començant un diumenge més.
Fins a arribar a aquesta situació, havíem seguit codis molt ben establerts: realment no ens vem arreglar gaire, elegants però informals que es diu, algun petit detall sí, però no gaires. Vem sopar amb uns amics comuns que ens van presentar, malgrat que de bon principi no tenia gaire ganes de conèixer ningú. Erem a un restaurant del Born, ple d’espelmes i retrats daurats a les parets. Vem fer bromes eloqüents com si fóssim protagonistes d’alguna sèrie d’èxit televisiu, ens vem llençar unes quantes mirades còmplices i seductores, sense poder evitar un somriure, i a l’hora de marxar ho vem fer plegats. Anem a fer una copa més?
Al local on vem anar, un bareto que coneixia de la zona, i amb una birra a la mà, vem ballar seduint-nos, començant a tocar-nos per que ja sabíem on volien arribar, i vem acabar a un racó del bar petonejant-nos.
Marxem?.- Em va dir.
O acabarem magrejant-nos davant de tothom, no és que m’importi però voldria més intimitat.
Ja en el cotxe, per la ronda litoral i camí del llit més proper, ella escollia la música que més li agradava i jo accelerava al pas de cada semàfor per arribar a casa i cremar el desig el més aviat possible. Recordo escoltar el Personal Jesus dels Depeche. El pas del cotxe a l’habitació no el recordo bé, només flaixos de petons ansiosos contra la paret de l’escala i el tacte d’unes natges fermes i rodones, però el que compta és que no va aconseguir refredar les nostres libidos, al contrari. Recordo el sofà del menjador i la llum de la tele encesa, riures de bromes vulgars, sexe i llenceria negre hortera que va caure per terra ben aviat.
I ja al llit la mitja foscor, les carícies, el silenci, el descobriment dels cossos, unes mans ansioses pujant per l’esquena, i aleshores els sospirs, i els gemecs, i el soroll del refrec dels llençols, i la respiració accelerada i la suor, i els petons i les mossegades i més petons i la sensació d’un cos calent i en moviment, i la ment sense poder ni voler controlar res. El sexe com la gran aspiració de la nostra vida. Al despertar no sabíem què dir-nos i ens fèiem tots dos els adormits. Recordo que vaig dubtar si proposar esmorzar junts i vaig repassar mentalment l’agenda del dia que m’esperava. Ella pensava que havia d’anar a un dinar familiar per celebrar l'aniversari d’una germana, i en la roba que s’havia de posar. Les notícies del dia, la crisi omnipresent, els merders entre polítics, el partit del Barça, no hi havia res que semblés un tema de conversa gaire adequat. Ni tampoc parlarem de la feina, ¿a que es dedicava ella? …. Em sentia com un solitari orfe d'un mateix misteri. Sabia que tard o d'hora ens hauríem de llevar i afrontar un dia sense agenda i amb mal de cap, un dels dies més durs de l'any. Vem passar la nit tal com toca i vem caure en la ingenuïtat de sentir-nos transgressors.
Són les paradoxes de la vida moderna, una vida feta de codis establerts però que vivim creient que som lliures per escollir. Vols que et porti a algun lloc?
No, agafo el tren que ja em va bé.
Ah, val.
Bé, adéu,.... ja ens veurem.
Si, ... ja ens veurem....
o ja quedarem amb aquella gent. Adéu.
Si, és clar. Adéu.- I mentre tancava la porta, li vaig fer una darrera ullada a aquell cul que havia tingut entre les meves mans, i pensava que aviat tornaria a quedar amb aquells amics comuns i segurament ens tornaríem a trobar.
O no.