M'agrada la nit. M'agrada sortir. M'agrada el sexe. M'agrada escriure. M'agrades tú.
M'agrada que em llegeixis i M'agrada que t'agradi.
Ja t'he dit tot el que trobaras aquí.
Encara que m'agradaria trobar-te a tú qualsevol nit i en fessim una.
Una Tonteria de Nit.
X
Fa uns dies, una nit qualsevol, el jove monitor de la piscina i la guapa dependenta del nou centre comercial se’n van anar al llit. A ell les coses li van bé, té l’autoestima molt alta i ara té ganes de menjar-se el mon. Ella està bona, i ho sap, i també té ganes de menjar-se el mon. I s'han escollit mútuament per menjar-se. El funcionari de l'ajuntament i la noia de la cafeteria del davant, que ha agafat la feina sense voler-la però que necessita els diners, també van acabar al llit. Feia dies que es buscaven. Fins que es van trobar.
Però aquestes històries no son la meva i ja us les explicaré. Quan començava aquella nit, ni jo ni la Rosa, acabats de conèixer, acabats de separar-nos, sabíem que acabaríem al llit fotent un clau.
Potser teníem unes expectatives dipositades en la nit, o potser no en teníem cap intenció, però la nit ens va impulsar, sense saber com, en aquella direcció. Les cerveses i tot el vi que vem acabar empassant-nos també va tenir part de la culpa, per que no dir-ho, en el creixement d’aquell desig tant sobtat com fugisser. L’endemà érem l’un al costat de l’altre, al meu pis, al meu llit, començant un diumenge més. Fins a arribar a aquesta situació, havíem seguit codis molt ben establerts: realment no ens vem arreglar gaire, elegants però informals que es diu, algun petit detall sí, però no gaires. Vem sopar amb uns amics comuns que ens van presentar, malgrat que de bon principi no tenia gaire ganes de conèixer ningú. Erem a un restaurant del Born, ple d’espelmes i retrats daurats a les parets. Vem fer bromes eloqüents com si fóssim protagonistes d’alguna sèrie d’èxit televisiu, ens vem llençar unes quantes mirades còmplices i seductores, sense poder evitar un somriure, i a l’hora de marxar ho vem fer plegats. Anem a fer una copa més? Al local on vem anar, un bareto que coneixia de la zona, i amb una birra a la mà, vem ballar seduint-nos, començant a tocar-nos per que ja sabíem on volien arribar, i vem acabar a un racó del bar petonejant-nos. Marxem?.- Em va dir. O acabarem magrejant-nos davant de tothom, no és que m’importi però voldria més intimitat. Ja en el cotxe, per la ronda litoral i camí del llit més proper, ella escollia la música que més li agradava i jo accelerava al pas de cada semàfor per arribar a casa i cremar el desig el més aviat possible. Recordo escoltar el Personal Jesus dels Depeche. El pas del cotxe a l’habitació no el recordo bé, només flaixos de petons ansiosos contra la paret de l’escala i el tacte d’unes natges fermes i rodones, però el que compta és que no va aconseguir refredar les nostres libidos, al contrari. Recordo el sofà del menjador i la llum de la tele encesa, riures de bromes vulgars, sexe i llenceria negre hortera que va caure per terra ben aviat. I ja al llit la mitja foscor, les carícies, el silenci, el descobriment dels cossos, unes mans ansioses pujant per l’esquena, i aleshores els sospirs, i els gemecs, i el soroll del refrec dels llençols, i la respiració accelerada i la suor, i els petons i les mossegades i més petons i la sensació d’un cos calent i en moviment, i la ment sense poder ni voler controlar res. El sexe com la gran aspiració de la nostra vida. Al despertar no sabíem què dir-nos i ens fèiem tots dos els adormits. Recordo que vaig dubtar si proposar esmorzar junts i vaig repassar mentalment l’agenda del dia que m’esperava. Ella pensava que havia d’anar a un dinar familiar per celebrar l'aniversari d’una germana, i en la roba que s’havia de posar. Les notícies del dia, la crisi omnipresent, els merders entre polítics, el partit del Barça, no hi havia res que semblés un tema de conversa gaire adequat. Ni tampoc parlarem de la feina, ¿a que es dedicava ella? …. Em sentia com un solitari orfe d'un mateix misteri. Sabia que tard o d'hora ens hauríem de llevar i afrontar un dia sense agenda i amb mal de cap, un dels dies més durs de l'any. Vem passar la nit tal com toca i vem caure en la ingenuïtat de sentir-nos transgressors. Són les paradoxes de la vida moderna, una vida feta de codis establerts però que vivim creient que som lliures per escollir. Vols que et porti a algun lloc? No, agafo el tren que ja em va bé. Ah, val. Bé, adéu,.... ja ens veurem. Si, ... ja ens veurem.... o ja quedarem amb aquella gent. Adéu. Si, és clar. Adéu.- I mentre tancava la porta, li vaig fer una darrera ullada a aquell cul que havia tingut entre les meves mans, i pensava que aviat tornaria a quedar amb aquells amics comuns i segurament ens tornaríem a trobar. O no.
Al començament tirava d’agenda. Però m’he adonat que no cal. Les coses no cal buscar-les, surten quan surten. I surten molt sovint. Em va venir a veure na.... diguem-li Montse. Tant se val el nom. La Montse treballa de secretaria en un despatx d’enginyeria de Barcelona que visito un parell de tardes al mes. No la tracten com es mereix i no saben apreciar tot el que té de bo una noia com ella. Cada dia està més maca, més bona. És una noia de trenta i pico, que sap arreglar-se i que sempre va molt ben vestida a la feina, cosa que m’agrada força. Com ho diuen això, ... informal però elegant, i sempre una mica atrevida. Unes botes altes amb una minifaldilla oberta al costat o uns texans que deixen veure una mica de tanga a l’ajupir-se o un bon escot per veure els sostenidors, i un maquillatge perfecte sempre. El moment que més m’agrada és quan truco a la porta i espero que em vingui a obrir, amb aquell somriure gran. Sempre m’imagino com anirà vestida, quina combinació portarà, quina sorpresa seductora m’obsequiarà. Ara porta una mitja melena fosca, negra, a conjunt amb els ulls negres profunds. A l’estiu encara recordo que portava els cabells llargs allisats i vermellosos que li feien joc a la perfecció amb la pell morena de la platja. La nostra relació era normal, de companys de feina, però amb un punt de tonteig pel mig. Això fa que la feina sigui més divertida. Fins un dia, una nit, que ens vem trobar per casualitat en una sala del carrer Balmes......
Ens vem veure en la distància, i de primera jo no la vaig reconèixer, però em va agradar. Es va apropar un parell de metres en la meva direcció i em va tornar a mirar els ulls. Aleshores la vaig reconèixer. Ella estava amb més gent i jo també. Un parell de mansos estaven a sobre, tirant-li la canya. Jo havia anat a parar allà amb un parell d’amics a fer unes birres. En la distància els seus ulls juganers em feien companyia i la seva boca gran em somreia. Però no ens vem dir res. Només ens miràvem. Jo dubtava d’anar-hi o quedar-me quiet, continuant xerrant amb els amics. I de cop va desaparèixer. I això em va emprenyar internament, per no decidir-me. Em vaig acabar la estrella i vaig anar a buscar una altre. Des de la barra la vaig tornar a veure, no havia marxat, i ella em va tornar a mirar. Els seus ulls riallers tornaven a fer-me companyia. Em vaig decidir i em vaig apropar uns metres cap a ella, ballant enmig de la petita pista. Ella va fer el mateix, es va apropar, i sense badar boca va seguir ballant davant meu amb un ritme perfecte. De tant en tant aixecava els braços i m’oferia una vista magnífica dels seus pits. Portava un jersei marró fosc de coll alt sense mànigues força arrapat, uns texans ben justos i unes botes altes i fosques per sobre el texà que li feien les cames llargues i primes, el cul perfecte. El volum alt de la música gairebé ens impedia de xerrar, però tampoc calia. Em vaig apropar al seu cos per dir-li alguna cosa. L’olor dels seus cabells, del perfum del seu coll suau, la seva olor de dona em van enterbolir els sentits i em va sacsejar l’interior. Li vaig dir a cau d’orella: Hola Roxanne!! Sabia que li agradaria doncs el dijous abans havíem parlat a la feina de l’Sting i de la mítica cançó. Va riure i em va dir: Què prens? Li vaig oferir un glop de la meva copa. Va apropar els seus llavis molsuts oberts per que jo mateix li apropés la copa a la boca, mentre em mirava als ulls i s’apartava els cabells cap a un cantó. Va fer un glop petit, gairebé només es va mullar els llavis i amb la llengua va recórrer els llavis repartint l’alcohol i es va fer una mossegadeta al llavi inferior humit i càlid per acabar la seducció. I va riure, avergonyida però descarada. Seguíem ballant, ara més aprop, fregant-nos les cames. Sense dir-nos res. Oferint-nos els cossos, sense gairebé mirar-nos a la cara, donant voltes sobre nosaltres mateixos, notant els seus pits a la meva esquena, les seves mans al meu cul, olorant el seu perfum, i el seu alè al meu coll. Vem ballar abraçats, estant junts fins que van obrir les llums del local. No volia que acabés, i no sé com li vaig dir:
- Vols que anem a casa meva a ballar? Hi ha algun pas que m’hauries d’ensenyar.
Entrades
